Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/120

de deixarhi entrar l' alarb; aneu, senyor, que jo vetllaré per la nostra honra y per la nostra fé.
 Mentres aixís parlava la Comtesa de Barcelona, Teudia, que s' havia alsat promtament quan ells entraren, clavava sas miradas, ara dolsas y melancólicas com una hermosa nit de lluna, ara ardentas y apassionadas, en un dels cavallers que al Comte acompanyavan. Quan sentí que anavan á sorprendre als de sa rassa, son rostre torná més blanch que un lliri, mentres que posant sa ma demunt son cor, semblava com si 'l volgués contenir; sos llavis tremolosos se mogueren sens articular un mot y sas mans suplicantas se estengueren envers lo gentil cavaller; vacil-lá un moment, y caigué en terra. En aquell moment Eimeruds acabava de pronunciar la última paraula; al veure sense sentits á la gentil y estimada donzella, la agafá en sos brassos, y 'l jove guerrer hi corregué també esclamant:
 —Teudia, Teudia, ma estimada!
 Ella obrí 'ls ulls y 'l rebujá de sí com esgarrifada. Tothom se cregué que lo temor per la vida de son amat havia sigut la causa de son desmay. Eimeruds era la primera en aconsolarla ab tot y que son cor estava ple d' amargura; mes la hermosa filla del desert no escoltava sas paraulas; sumament excitada, sos ulls divagavan d' açí d' allá com cercant alguna cosa, mes sens fixarse en cap, sos esblanquehits y tremolosos llavis se morian sense dir res. Los últims cavallers de la comitiva del Comte ja havian