vianta, y no obstant, ni mos fills vesteixen com los téus, ni tenim cap ahorro, ni es possible que 'l tinguèm, ni tu ni cap ab lo poch jornal que tenim.
—¿Què volèu que os diga? jo 'n tinch prou y rès més, y per mólt que 'm diguèu, sé que es així, y que si á vosaltres no vos suchceheix es perque no os sabèu enténdrer.
—¡Mira 'l tonto, tanoca; y s' ho creu de debò!
—Sí, que la esperimenti bé á la sèva dona, y ja s' ho trovará.
—¡Quánts ne vá deixá 'l Rey Herodes!
—En fí, ja l' havèm advertit; ell mateix; si no ho vol crèurer, per ell fará.
—Sí, ella tot fént la gata-bauma 'l té embabiecat; la méva dona sempre m' ho diu, y á fè qu' ella d' aquestas cosas hi entén, y quan ho diu, alguna cosa sabrá.
—Lo cas es qu' aquestos ximplets 'ns fan un gran mal, perque dihént sempre que están contents, tothom se creu que la culpa es nostra quan nos queixèm del poch jornal y de las móltas horas de trevall: lo que deuriam fer, fóra apartarnos d' ells y no permètrels que trevallin, puig per causa séva havèm de trevallar nosaltres més.
—Es clar, com qu' els hi costan poch de guanyar, ¿què 'ls fá que 'ls hi paguin poch?
Eixas y altres rahons per aquest istil tingué d' escoltar lo pobre Aleix, mentres anava tirant paletadas de morter tot xiulant pera no sentir semblants cosas y evitar lo móurer rahons. Mes la fletxa ja estava disparada y en son cor ja hi
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/132
Aquesta pàgina ha estat validada.
