Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/148

de Déu, hora en que 'l cel y la terra s'estremeixen de alegría, en que 'ls angels juntant sas armoniosas veus recorren los espays anunciant la bona nova!
¡Gloria á Déu en las alturas, y pau á la terra als homens de bona voluntat!
A la dida li paregué oure als angélichs chors entonar un cant dolsíssim tot rodejant lo llit del infant; li paregué sentir prop séu lo remor de sas alas de trasparenta llum, y que adornavan lo rós capet de resplandent corona; en aquell moment, un crit esgarrifós de suprema angúnia y dolor li feu obrir los ulls sobresaltada, y vejé al pobre pare patonejant á son hermós y difunt fill, al que estrenyia entre sos brassos.
¿Era que Déu, volguent obrir los ulls del cego que 'l desconeixía, li mostrava quina era la má que 'l feria pera que aixís lo conegués y anés pel dret camí?
¿Era que la mare d' aquell nou ángel havia pregat á Déu que lliurés á son fill de las erradas ideas del pare, ja que no tenia mes remey que seguir las llissons que aquest li daria?
Lo ensendemá tot era festa y goig per lo ámbit de la ciutat y del mon enter: sols la casa del rich comerciant estava trista y callada; lo hermós arbre de Noel estava en un recó sens que ningú l'hagués tocat encara, lo ditxós infant tot covert de flors y voltat de llums, jeya sobre un llit blanch, y son desolat pare no 's savia mourer del seu peu.
Lo cop primer, lo de la mort de sa esposa, lo havia sorprés y capficat mes de lo que ell se