tre son marit y sos fills devant la pessebret que eixos havian guarnit, mirant tots embadalits y com si fos una cosa may vista, quatre cabretas, bous y pastors posats entre montanyas de molsa y suro prop lo petit naixement coronat per una gloria voltada d' ángels.
Allí s' estavan cantant cansons de Nadal ab un pandero y castanyolas, olvidantse de tot lo del mon y creyentse los mes felissos de la terra. Hi havía tal contento y ditxa com hi cap dintre d' un cor cristiá que celebra en familia tan santa diada.
Sobte, un trucament fort y seguit donat á la porta los féu parar, y al ser aqueixa oberta, un criat del amo de la casa entrá dins casi sens alenar, y digué precipitadament:
—¡Dida, dida, per amor de Dèu, baixeu desseguida que lo fill del Senyor s' está morint!
La bona dona baixá á corre-cuyta á veurer aquell estimat infant, al qui ella ab gran carinyo havia alletat.
Los metjes anavan y venian, consultantne de nous á cada pas, la casa s' omplí de parents y coneguts; lo pobre pare 's desconsolava.
La dida posada al cap del llit, espiava tots los moviments de la agonejant criatura; per fi eixa s' assosegá un xich, y cadescú s' en aná á sa casa tot dihent: —Ja está millor.
Lo infant quedá vetllat solsament per son pare y per sa dida.
De promte lo rellotje de la Catedral deixá sentir la primera campanada de las dotze; ¡las dotze de la nit, hora ditxosa en que nasqué lo fill
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/147
Aquesta pàgina ha estat validada.
