Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/152

pageseta que ab son cistellet al bras voltava la plassa concertant roba pera unas faldillas de blahuet; de 'n tant en tant y á mitj regateig de la roba, mes de la meytat de las vegadas se distreya fins al punt de no respondre á las preguntas de la venedora que li deya:
—Y be, promet noya, quant ne donas?
Semblava que ni menos ho sentís y sos hermosos ulls se giravan com cercant alguna cosa.
Deu buscar á sa mare, pensá lo bó del montanyés, y aná seguintla. Una estona despres y quant mes frissosa estava la minyona, al passar per devant de un dels carrers que dava á la plassa, 'n sortí una dona tota atrafegada ab una cistella d' ous en lo bras, la qual al veure á la donzella la va escometre dihentli:
—Gracias á Deu que 't trovo. ¿Qué t' has fet? ¿no t' he dit que vinguesses desseguida perque jo ab tanta faram, monjetas y ous, no m' hi entenia pera vendreho sola?... bé, digas, ¿ahont has anat?
—Jo, mare, respongué la noya tota confosa, jo anava cercanvos per aquí.
—Mes no t' havia dit que seria al carrer de dalt?
—Ay, es veritat, mes no m' recordava.
Y mare y filla desaparegueren dins la casa ahont posavan sempre que anavan á vila. Nostre minyó que tota la conversa havia sentit, va quedar tant prendat de la bellesa y de la ignoscencia de la minyona, que li semblá espressa pera fer sa felicitat. Es molt jove, 's deya, va senzillament vestida, lo que vol dir que acostu-