qué Berenguer havia deixat lo exércit dels Crehuats, ahont lluytava desde la mort del seu pare, que fou quan se comensá la guerra Santa: anava á cumplir vintitres anys y fins á esperar aquell dia, s' exercitava en la cassa, habitava la casa que son pare havia fet construir dalt lo mont que domina Ilerda, quan torná del Nort pera abrassar á son germá.
Com deyam donchs, un dia cap al tart estava Berenguer en companyía de sos amichs en lo menjadó de la casa que feu construir Robert; semblava que aqueix hagués escollit aquell altíssim lloch pera fer son niu, com ell li deya, pera estar ben lluny de tothom, ó pera semblarse mes á las águilas, que fan lo niu en lo alt.
—Estás á las vigilias de desposarte, y de tot nos parlas menos de ta desposada, digué un dels amichs de Berenguer.
—Malament vos ne puch parlar quan res de ella no sé y fins estich pera dirvos que no crech que la conegui solsament, respongué Berenguer.
—Y qué: preguntá l' altre, ¿no la has vista may? ¿no sabs si es bella?
—¿Y aixó que hi fá? torná á dir lo de Mur, jo no necessitava véurerla á ella, he anat á sos dominis pera veure si m' agradavan, y aixís ha estat, hi so tornat y m' han agradat mes encara, y francament vos dich, aixó de ser senyor de pobles y tenir vassalls, no m' ha desplagut, y he trobat que bé ho puch serho, sens per aixó deixar de ser soldat de las creuhadas y poguer seguir ma vida de aventuras; en quant á la hermosura de ma promesa, he sentit á dir que 'n
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/166
Aquesta pàgina ha estat revisada.
