Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/17

meus plors, deixaren de atormentarme ab sas paraulas.
—Mentres que sias bona coquesa, 'm digué 'l capitá, no tingas por que cap mal se 'l fassa.
Jo feya lo que sabia: me feren caminar tant que al capvespre ni dreta 'm podia tenir: al altre dia 'ns assoli una columna de tropa, y 'ns feren estar á tots ben amagats entre las espessas matas fins y á tant que ben lluny foren. Mes tart, tal volta descuberts per algú, tornaren los soldats y comensaren á fer foch: al crit de—salvis lo qui puga que á la Abella 'ns trovarém,—apretá tothom á corre; jo prou hauria tornat á casa, mes lo serne tant lluny, lo temor teu y del pare, y 'l venirne un sempre aprop meu m' ho impedian. Al tercer dia, vejí al pare enrahonar ab lo Grabat: á la fí 's posá á riure, y digué á mon pare:
—No vos enfadeu, Gayetá, que mes nosa 'ns fá que no pas servey la vostra filla, y com ja sé que no teniu diners pera rescatarla, vos la torno de franch, perque, esperant los vostres, me n' aniria gastant dels meus.
—Y qué 's feu del senyor? preguntá Pere Anton.
—No sé si 'l tenen encara, puig no 'l volian deixar que no 'ls donés cinquanta doblas que ell escrigué á sa familia que li enviessen aviat, per por de que 'l matessen.
—Es cert tot lo que m' has dit Francisqueta?
—Es cert com lo sol que 'ns il-lumina, t' ho juro per la memoria de la mare.
Pere Anton desguarní 'l matxo.