á lo ménos per compassió li tenia de doldre deixar aquella angelical criatura que tot lo goig de sa vida, que tota la felicitat xifrava sols en lo amor d' ell. Molts havian sigut los creuhats que ab ell s' enduguéren sas familias, mes, ¡quants mals resultats no havia donat aixó! Berenguer ho havia reprobat sempre, semblantli cosa de homes afeminats y tontos ademés: sa esposa, encara qu' ell ho hagués volgut fer, no tenia salut pera soportar las mil incomoditats y privacions que eran inherents á semblant viatje.
Berenguer s' agenollá devant la viuda de Mur, y eixa posant sas mans demunt son cap:
—Que Déu te benehesca y 't guie, hereu del honor dels Murs, li digué, perque ta causa es justa y santa.
Llavoras se li atansá Elisabeth, y sens dir un sol mot enllassá sos brassos al coll del seu marit amagant son rostre plé de llágrimas entre las mallas de sa armadura: ell la apretá contra son cor. Elisabeth se tragué un objecte de son sí, y passanthi un cordó lo penjá al coll de Berenguer tot sanglotant; era una bosseta de seda ricament brodada per ella, dins la que hi havia un rull de sos rossos cabells: ell, conmós, apartá de son pit ab sas duas mans aquella delicada testa, la esguardá ab tristesa y amor y posá sos llavis demunt sa blanca front. Caterina passá son bras al entorn de la prima cinta de sa filla, y fent senyal á Berenguer de que s' en anés, digué á la primera:
—Ja may las llágrimas de la esposa deuhen desacoratjar ni ablandir lo cor del guerrer.
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/183
Aquesta pàgina ha estat revisada.
