Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/191

ó viu! y com me tarda á mí la mort, si allí tinch de trovarlo;—afegia senyalant lo cel.
Devegadas s'incorporava escoltant tota anhelosa, semblantli sentir lo trot de son corçer; sa mare no's movia nit ni dia del capsal de son llit, puig coneixia be que poch temps li quedava pera estar en sa companyía.
Un dia, una remor inusitada se sentí part de fora de la cambra y per tot lo Castell; Caterina s' aixecá pera anar á veure lo qu' era, quan sobte, s' obrí la porta, y lo capdill d' Orient aparegué en ella.
Un crit fortíssim, mes no de dolor sino de joya, ressoná en la cambra al mateix temps que 'ls brassos de Elisabeth s' estengueren vers ell; mes son cap caigué enrera pera no aixecarlo mes.
Caterina, falta de valor, sortí de la cambra, y quan ell se girá pera guaytar que era lo que havia ocasionat aquella desgracia, 's trobá cara á cara ab lo juglar que li tenia 'ls ulls fixos plens d' odi y de rancunía.
—¿Quí ets tú, y que fas aquí?—preguntá 'l soldat de la creu.
—Jo era lo promés de la pastora de Coll-morte, á la que tú 'm robares; jo só lo qui ha donat la nova de ta mort á la teva esposa, pera que la perdesses, ja que jo per causa teva vaig fer morí á ma estimada, mes avans de matártela, li he omplert lo cot de gelosía com m' omplires tú 'l meu.
—Mes, ¿cóm t' han cregut? ¿cóm es posible que t' hajan cregut, verinosa serp? digué Beren-