Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/190

Que tens pera dirme d' aquellas terras? ¿has vist á n' ell? preguntá la esposa de Berenguer.
—Una ben trista nova,—respongué 'l juglar.
Y sens dir res mes, despenjá sa lira y comensá eix cant:
Partí ell á llunyas terras
ab brava gent:
sa espasa lo llamp semblava
matant arrèu;
de gloria prompte 's cubria
l' estandart seu,
mes jay! que va vindre un dia
en qu' ell fou près.
La reyna de moreria
se prendá d' ell,
y estatje feu en sa cambra
pel cavaller.
Lo moro, quan ho va sèbre,
furiosament
dins de la mateixa cambra
morir lo feu.
¡Ay, trista la seva esposa
si ho vé á sabè!
¡ay, trista la terra aquella
qu' ell tant volgué!
Elisabeth habia seguit anhelosa totas las paraulas del trovador, y quan eix hagué acabat li digué ab desconsolada veu:
—¡Digasme qui es aqueíx, per pietat!
Lo juglar, per única resposta, tragué de son si una bosseta de seda brodada d' or, y la tirá á la falda de la trista hereva de Mur; eixa no digué un sol mot, mes la cambra ressoná ab lo cop que ella doná al caure en terra.
Los dias que seguiren á aquell foren dias d' angoixa y de tristesa; Elisabeth se moria.
—¡Ah! mare meva,—deya á voltas, ¡sí á lo menos l' hagués pogut véure una altre volta, mort