Caminant lo temps que may s' atura, passaren ab paciencia encara que molt poch á poch pels didots del fill del Castell, com deyan á aquella criatura que allí havia nascut en la nit de Nadal, los dos anys, y 'l dematí de tal diada, després de haver ohit la missa del gall, enprengué nostre matrimoni lo camí de Farnés ab l' infantet al bras duhentlo ara l' un, ara l' altre: arrivaren al castell, y pujat que hagueren per entre 'ls enderrochs, arrivaren al peu de la torre. Aquella mateixa dona voltada de hermosa llum que dos anys avans havia entregat al home la criatura, estava allí al peu de la boca de la mina entre las estepas y brolls mitj amagada, y prenguent al infant dels brassos de la dida, los preguntá:
—Ahont voleu la paga?
—Al devantal, respongué ella parantlo—y al mateix temps sentí que li omplian d' una cosa que feya un gran pes.
—Aneu, digué llavoras la del castell, mes fins que sigueu á casa vostra no mireu lo que hi ha dins del devantal; si ho feu aixís, sereu felissos per la vida; de lo contrari, no tindreu res.
Y ab majestuós ademan los feu senyal de que se 'n anessen; quedant aixís tan enterada com avans la que havia criat lo infant, de qui era ó podia ser aquest. Tot lo camí aná fent comentaris, y ara ja no estranyava que i seu home no hagués averiguat res la primera vegada, com li retreya sempre tractantlo de tonto; á voltas s' enfadava ab ella mateixa per no haver tingu prou manya pera averiguarlo y haverse deixat
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/217
Aquesta pàgina ha estat revisada.
