Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/222

havia obert sas ayguas sobrenadant en ellas unas grossas y bellas petxinas, y deixat en descobert al mitj una gran mata de corals y esmeragdas de la qual sortí una dama de sorprenent hermosura, cuberta ab un mantell de brillants estrellas. En lo mateix instant de sa aparició s' obriren las nacaradas petxinas y de cascuna d' ellas eixí una dona d' aygua. Preparávanse totas juntas á comensar sas dansas, quan la del mantell de estrellas sentí las veus dels dos enamorats; á una senyal seva pararen de mormolar los céfirs, restaren tranquilas las fullas dels arbres, las flors y las herbetas, y pararen son curs las ayguas del riu pera no interrompre la quietut que allí regnava. Sorpresos ells tal volta de aquell mateix mudisme, s' atalayaren de quan tart era, y tement que á sas casas los cerquessen, se comiaren l' un del altre ab prou racansa: en quan al clavell, havia passat de las mans d' ella al trau de la jupa d' ell.
—Es cert que m' estimarás sempre? preguntá ell encara tot anantsen.
—Sempre, en cel y en terra, viva y morta, respongué ella.
Un crit de dolor ressoná prop de las ayguas, fentlas estremeixe, y 'ls jonchs de la vorera exhalaren un trist sospir. Ells dos ja havian desaparegut, l' oreig tornava á acariciar las fullas y flors, y 'l riu mansament corria, mes las dansas de las fadas no comensaren; sa reyna havia tornat á ficarse dintre 'l llach, del que ja no sortí fins al vespre de la festa vinenta en que amagada entre 'ls jonchs escoltá la conversa