UN BON NADAL.
Lo gebre cubría las montanyas, las erbas s' havían convertit en plantas crestallisadas, mes lo cel estava blau y hermós com may y las estrellas brillavan ab inusitada claror. Era la nit de Nadal; nit d' alegría, en la que 'ls angels entonan sos himnes mes hermosos, y la terra 's vesteix de galas pera celebrar la vinguda del Redentor del mon; de tant en tant, y á allá ben lluny, se sentía lo só d' algun flaviol, sach de gemechs ó tamborino, que trametian los ressons de las montanyas fins adins d' una petita casa de pagés ahont entorn de la llar se escalfavan la mestressa de la casa, lo hereu son fill, lo mosso de la casa, Hilari, que feya anys que hi era, alegre y trempat com á bon montanyés, y una noyeta y dos bailets, fills també de la mestressa, los que 's bellugavan de tots cantons ab bastant de mal humor é impaciencia.
—Diantre de bordegassos, ¿estaréu quiets de una vegada?—digué lo Hilari mitj enfadat.
La noya se 'n aná á un recó tot fent lo botet, y un dels noys digué tot mal humorat.
—Donchs, per qué no tenim tió ni pinyons, ni sucamaya, ni rés de lo que teniam los altres anys?
Lo Hilari mogué lo cap tristement com volen
