ria desaparescut la fantasma, mes ell estava encara allí, en lo llindar de la porta ab sa cara cadavérica y sos ulls fixos en mí sens fer cap moviment, sens dirne cap paraula; á la fi moventse com un autómata doná duas ó tres passas y agafant una cadira me la presentá indicantme que m' hi assegués; maquinalment vaig obeirlo; si jo hagués sigut supersticiosa hauria ben cregut qu' era l' ánima de algun difunt que en cástich de un gran pecat tenia d' anar errant per aquells encontorns fins y á tant que li fos perdonada sa culpa, mes no era jo tan bona que semblant visió me fos concedida.
Lo senyor rector acabá la missa, y comensá á sentirse 'l burgit de la gent que sortia de la iglesia; mon cor s' aixamplá, la primera persona que passá devant de mí tot plegant sa blanca mantellina fou la dida de mon germá á la que tots estimem com dida propia, perque ella també 'ns estima tan com si 'ns hagués criat; al véurerla d' un salt me tirí al seu demunt mitj amagantme en sos brassos, ella estranyá mon moviment y lo terror que 'l meu rostre espressava, y tot mirant que 's lo que me 'l podia causar
—¡Ah, pobre Isidro! digué.
Jo girí los ulls y al toparme ab ell altre volta 'm torní á amagar penjada del coll de la dida; eixa repetí:
—¡Pobre Isidro!
¿Qui es aquest Isidro que tanta compassió inspira, vaig pensar jo, y allavoras la curiositat s' aná obrint pas per entre mitj lo esglay. La dida li pregá que menjés alguna cosa, mes ell ab una
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/235
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.