DESVARI.
Jo era morta: sobre un túmbol cubert de blanch, voltat de ciris y toyas, reposava mon cadavre: al enfront meu y en una altre cambra, mos germans ploravan sens escoltar los consols de sos amichs que, com á bons en sa tristesa los acompanyavan.
Jo hauria volgut parlárloshi, jo hauria volgut dirlos:
—No ploreu ma mort, puig que ab ella s' ha acabat lo meu sufrir.
Mes la dalla que havia segat ma vida, ab sa fredó m' havia paralisat de tal manera, que ab tot y los meus esforsos, ni un moviment, ni una paraula pogui dir pera aconhortarlos.
Lo sol brillant illuminava una paret d' enfront la finestra de ma cambra; los transeunts passavan per devant ma casa, los uns cantant, los altres rihent, com si tot en aquest mon fos alegría, y sens saber que en aquella casa hi nihava lo dolor. A mos germans pareixials impossible que lo sol brillés, que las aus cantessen y que hi hagués qui pogués viure; sens pensar que mes de quatre voltas, tal vegada nosaltres en lo temps en que 'ls pochs anys fan sonriure a las il-lusions, encara que aia en mitj las penas, haviam també cantat ó rigut al costat de una oculta tristesa, de algun ignot dolor.
