Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/253

quan passá per son costat un minyó que á pesar del fanch y del mal semblant que tenia, semblava que no toqués de peus en terra, tant era son dalit y lleugeresa.
—¿Nos sabriau dir quin d' aquestos camins havém de agafar per' anar á Ciutadilla? li preguntaren.
—¿A Ciutadilla? respongué 'l minyó, si volen venir ab mí jo hi vaig també.
Lo jove caminava tant depressa que ellas no 'l podian seguir, y ell, tot frisós, s' aturava de tant en tant pera esperarlas. Ab tot, al arrivar á la entrada del carrer se deturá, y estigué una estona com pera pendrer alé y forsas.
La senyora preguntá per la gent de la casa caiguda, y enterats tot seguit los vehins del perque venian allí las duas damas, las rodejaren esforsantse cada un á pintar ab los colors més tristos las desgracias d' aquella gent. Altres corregueren á avisarlos á élls, y al ser las senyoras devant la casa del vehí que los havía recullit, la pobra dona ja estava devant d' ella mostrantli la derruida habitació.
Res quedava del edifici; un munt de runa y pedras que semblava que fés un segle que no era altre cosa, y algun tros de fusta, de taula ó post de llit, mitj colgats, era lo únich qu' es veya; feya enternir tanta desolació y ruina.
—Ja no hi pot haver major miseria, deya la pobre.
Sobte llensá un crit, un crit indefinible, y estenent sos brassos endevant y arrencant ab un gran plor.