Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/258

Y s' hi quedaren.
Com la terra no havia sigut may trevallada y gens no havia patit pera fer creixer cap vianda, podeu pensar si era bona y si 'n tenia de sava; succehí donchs, que la mes gran digué:
—Es menester que treballem: puig aixís á mes de fernos ab lo menester, no tindrém temps de pensar en res mes y per lo tant no niharán en nosaltres malas volensas, envejas ni cap altre cosa dolenta. Y d' aquella hora endevant cadascuna s' cuydá y pensá en son treball.
Aqueixa desgraná sa espiga, y de grá en grá las aná sembrant, l' un ben apartat de l'altre perque 's criessen ben ufanosos.
La mitjana plantá un serment en una costeta, y la petita que tota desconsolada plorava la fugida del bell pinsanet, sembrá las pocas llavors de cánem que li quedavan, també la una ben apartada de l' altre perque 's criessen ben gemadas.
Y heus aquí que quan vingué un altre mes de Juny, la mes gran cullí un bon manat de grossíssimas y ben rublertas espigas, com que de cada grá n' havian eixit vinticinch brins: ¡figureuvos quina alegria!... y ella que sens aturarse á contemplar lo seu tresor, doná grans mercés á Deu y ab mes dalit que no pas avans conresá un gran tros de terra, pera sembrarhi totas aquellas espigas en sent que arrivás l' hivern.
La petita cuydava de sos cánems ab lo mes gran carinyo é infantil alegria; coneixia lo tros que creixian cada dia, y quan tan verts y ufanosos se 'ls mirava, saltava y reya tot besant als