parar, y tot lo del cementiri dava mil voltas al entorn d' ell; son cap se desvaneixia.
Al de bon matí de l' ensendemá, lo senyor Rector se pasejava per la galería que circueix lo pati de la rectoría, tot resant en son Breviari avans de dir la missa, quan li semblá veurer un bulto negre en lo cementiri, que desd' allí 's domina quasi tot, y baixant y obrint la porta acomnyat de dos ó tres vehins de las pocas casas que l' esglesia te al entorn, s' en entrá dins lo cementiri ahont restava ancara 'n Feliu estés en terra. Lo senyor Rector procurá á copia de cuidados ferlo tornar en sí; 'n Feliu confessá totas sas culpas, y d' aquella hora endevant fou lo consól y l'ajuda de sa familia. Lo Ton, als prechs del senyor Rector, lo perdoná; sa mare, després de molt temps guarí de sa malaltía, y tots junts visqueren molt temps sent en Feliu espill de joves.
La Creu del cementiri es desd' aquell dia mes venerada encara, de lo que ho havia sigut fins llavoras per la gent de Bigas.
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/273
Aquesta pàgina ha estat revisada.
