petian també eixas paraulas; ell volia fugir, y com mes caminava mes aprop tenia la veu de la campana que li cridava «Assassí, tú has mort la mare.» Per fi, cansat mes d' esprit que de fatiga, 's deixá caure en terra procurant taparse las orellas per no sentir aquell só; aixecá 'ls ulls, y 's trová devant per devant de la creu de caps de mort: la testa blanca 's destacava molt mes que las altres, y ab la foscor de la nit feya basarda 'l mirarla; 'n Feliu fixá en ella sos ulls, y un crit que d' esglayat no pogué passar de sa gorja, demostrá l' espant que d' ell s' havia amparat; aquella mirada del cap de mort no era trista y compassiva com las altras vegadas, sino terrible y amenassadora encara com la última que li havia llensat lo seu pare. Frenétich y fora de sí, escalá la paret del cementiri, llumanetas d' esblancahida claror, que anavan d' ací d' allá, passavan per devant sa vista; entre mitj d' ellas s' aixecava una sombra com de figura de persona, sols que li mancava 'l cap: en Feliu sentí faltarli las forsas, y de genollons per terra s' arrossegá poch á poch quasi sens alenar cap al lloch ahont havia sigut soterrat lo seu pare; la terra estava somoguda en lo lloch ahont devia estar lo cap, y un sot que allí hi havia feu coneixe á 'n Feliu que aqueix no hi era; tot ho comprengué llavoras; la testa del cim de la creu era la del seu pare, al que Deu havia permés estar en aquell lloch pera veurer de tornarlo al bon camí que deixat havia; en tant las campanas anavan brandant sens may
