Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/271

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

dits mes sens que li fes donar cap volta, sa filla sentada devant d' ella, tirava de tant en tant un buscayot al foch; aixís estavan las duas sens dir una paraula, estremeixentse al mes petit soroll que de part de fora vingués. Trucaren á la porta, mare y filla 's miraren plenas d' ansietat y d' esglay: tornaren á trucar ab mes forsa que l' altra vegada, la noya llavoras tota tremolosa, la va obrir y entrá 'n Feliu; sa mare llensá un crit d' alegría, mes prompte son rostre espressá lo mes gran temor; 'n Feliu duya 'ls cabells enterament escabellats, lo jech mitj caygut, y sa cara groga y esfaraida feya por.
 —Mare, digué, doneume tot seguit algun diner, alguna roba, que me'n vaig per sempre.
 Sa mare s' hi atansá plena d' angunia, y agafantse á son coll,
 —Fill, li digué, ¿perqué 'm vols deixar?
 Mes al mateix instant 'n Feliu feu un moviment pera desferse dels brassos de sa mare, y al ferho deixá en descubert una taca de sanch que fins llavoras los plechs de la mániga havian amagat: la viuda llensá un crit d' horrorosa angunia, y caygué com morta en terra. La noya 's tirá demunt de sa mare ab lo bras estés en vers lo seu germá, dihentli:
 —¡Assassí, tu has mort la mare!
 En Feliu sortí de casa seva boig, desesperat y sens darse rahó de lo que 's feya, son mateix trepitj lo espantava, las brancas dels arbres al tocarse las unas ab las altres al impuls del vent li cridavan: «Assassí, assassí, tú has mort ta mare;» las campanas brandant á somatent re-