Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/277

—Per las serras de Berti, sobre Riells. Respongué la espantada nina.
—Dónam lo llibre que hi ha demunt la taula digué la bruixa, y com si aquestas paraulas haguessen dicidit la qüestió, óliva, gat y llargandaixos comensaren à cridar y à saltar ab tant extrema alegria que ella no sabia que pensarne.
Entre tant la habitadora del Castell posada á la porta y tenint en sas mans lo llibre, feya com que 'l consultés, mirava las estrellas, tornava á llegir mormolant no se que cosa. Per fi, després de molta estona, li digué:
—Has dit que lo teu galan demá á las deu de la nit passará per las serras de Berti, per demunt Quintanas ¿uo es veritat? pus be, si vols saber si t' estima, tens de anar al Cementiri de la dita casa y de allí cullirás aquestas tres herbas: Salabruga, Ridolta y Centaura.
—Oh¡ tot lo que volgueu, respongué la esglayada donzella, tot menos anar al cementiri dels Orats!
Una tradició deya, que malehit un dels antepassats de aquella casa per una molt gran culpa, tota la seva desceudencia, en cástich, tenia un dels seus fills boigs, qui al morir tenia que ser enterrat en un cementiri que en la dita casa feren per no poderho ser en lo comú, y deya també, que tots los que d' ell cullian alguna herba, locavan.
La bruixa no 's deixá convence per las rahons ni los prechs de la donzella, que tingué que prometer que hi aniria, si us plau per forsa segons los gestos amenassadors de la vella y sos companys. Y embolicantse la bruixa ab son mantell