Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/278

negre y encenent en la llar una teya rehiuosa agafá á la donzella per la ma, dientli:—Anem.
Al trobarse fora de aquella estada, paregué á la donzella que lo cor se l' hi aixamplava; á sa ma esquerra blanquejavan com un remat de cabras escampadas las casas de San Feliu del Pinyó: un sospir pujá del cor als llavis de la donzella y d' ells lo arrebasá 'l vent; ella hauria volgut fugir, mes la ma de ferro de la bruixa li estrenyia fortament lo puny. Entraren en las cambras del costal de la Capella, y apartant entre las duas una grossa pedra que parexia enmotllada á la paret, aparegué la boca, d' una cova, moltíssim baixa de sostre y que anava devallant per la monlanya. Per eix camí subterrani ficárense la una derrera l' altre, com que sa estretor no ls permetía anar de costat. Aixís com devallant anavan, trobavas lo sol humit y relliscós; un vol de rats penats revolotejant entorn la teya, tantost los deixá sens llum; y per entre 'ls forats de terra, del sostre y de las parets, bestiolas que allí son cau hi tenian treyan totas esmiradas lo cap, tornantse á amagar á corre cuyta; lo fum de la rehina aixecantse fins á la baixa volta y per lo ámbit del estret camí quasi las ofegava, y de tant en tant al trovar una de las moltas giragonsas que lo cami feya, tenían de correr ab tot son delit per no perdrer l'esma al quedarse sense llum. D'aquesta manera caminaren moltas horas, y tan afadigada 's trobava la donzella que duas ó tres vegadas tingué la boca oberta pera demanar á la vella que la deixés seure, mes altres tantas desistí de ga-