Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/282

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

nadas de verdas fullas, que pareixian un pomet de boscatans clavells: y sí 'l culliré, si no 'l culliré, ella que 'n trenca un brot.
 Resolta estava á no anar al cementiri dels Orats; massa havia patit en aquellas horas: trencaré las herbas de aqueíx camí, pensava, per que ¿com sabrá la bruixa que de alla no son? fet aquet determini seguí avant per veurer de trobar la Salabruga, la soia que li mancava: y tot caminant, caminant en vers la fondalada dels dos turons als quals ab tot no 's volia atansar per por, y per haberho aixís promes, trobá una flor hermosísima que pareixia un lliri blau, y tan li va agradar, que la cullí, y al ferho li semblá sentir com un ay! y se li desfullá: trobantne un xich mes avall unl allre, feu lo mateix, y se li marcí tot desseguida sentint també un ay! com en la primera.
 Y tot cercant la Salabruga, baixant anava sens atalayarsen tan sols, envers aquell lloch ahont tan li havia encomanatla bruixa que no s' hí atanses. Y arribada que hi fou, li paregué com que 'ls canyars al ser moguts per lo aire produhian sons arrnoniosos; curiosa la donzella entremitj d' ells se ficá, y presentárseli va devant sos ulls lo Palau mes hermó s que esmaginarse 's puga.
 Inmensas salas encatifadas de flors blancas y grogas, las parets dl Eura y Arinjols que ab sos penjoys de vermellenchs raims li donavan un cert aire hermos y fresch, com esplicarse no 's puga; de tant en tant, altíssimas y jemadas pilastras de lliris blanchs pareixian sostindre aquell sostre esmeragdat.