Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/283

Caminant anava la nina per aquell grandios Palau tota esmirada y seus recordarse gens ni mica de sa fatiga, tantas eran las bellesas que á cada nova sala trobava: per fi en una d' ellas ovirá á son extrem, una especie de balcó ó finestra, ahont corrents s' atansá; lo balcó donava á una galeria de lliris blaus com los que en sas mans s' havian marcit poch avans, y ella recordantsen, no gosá á ficarshi de por de trepitjar los de terra y fer malbe los de la paret; mes ab tot, mirant be pugué veurer al dessota de la galeria y estenentse mes enllá, un grandiosíssim estany d' aigua crestallina, y reflectintshi un altre Palau, que tenia també una galeria de la grandor d' aquell en que ella 's trobava ab unas grossas pilastras de creslall tallat, que feyan brillar las aiguas al mourers ab cent variats y vivíssims colors: al mitj del estany balancejava una lleugera y gráciosa nau de filigranada plata, que dos Cisnes blanchs com una tofa de neu pareixian remolcar. Ab prou feinas pogué eixir d' allí la encantada nina, mes no 'n sortí si no pera quedar mes admirada encara.
La sala ahont entrá llavoras, semblava ser la última; era com las altres, d' Eura y Arinjols, sols que lo sostre era de flors de campanetas de molts colors y de tant en tant brillar se veya entre mitj d' ellas, algun estel que al moment al impuls del vent, deixavan ellas en descubert: lo sol era tot sembrat de blancas Margaridas. Y dos rechs que naixian lo un en la font que allí hi havia, y lo altre dels lliris d' aigua ab la pilastra del mitj, cada un dels quals eran una