Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/293

á tan animat espectacle? ¿qué res li plagués y en son cor hi fes niu la tristesa? ¿com era que aquell jove en mitj de tanta hermosura caminés sens admiraria concirós y melancólich?
Guillem Berenguer, que no era altre, desenganyat de las mundanals alegrías y de las efímeras glorias que tant bellas li havian aparegut somniadas, desenganyat del amor manantial per ell sols de pesars y gelosía, penjá sas armas en las parets de sa cambra, guardá sos llors ahont deixá los recorts de son desgraciat amor, y fugí del Palau de son Pare sol y á la ventura sens saber tant solsament ahont endressava los seus passos.
Aixís va anar tot lo sant dia, capficat y sens sentir cansament ni altra cosa, quan ja á posta de sol se trobá caminar per entre duas altíssimas montanyas, en qual fons sentia lo llunyá ressó de un torrent que gemegava al veures partidas sas aiguas per las altas y punxagudas rocas que tractavan de retenirlas.
Pujava Guillem, comte d' Ausona, perla espadada costa plena de pedregam y de estreta via, amenassst de anar al fons del abim que sota sos peus obria la famolenca boca com pera engolirlo: las giragonsas del camí que sempre tornavan pel mateix indret, guanyant empero cada volta una mica d' alsaria á fí de fer accesible la costa, lo arrivaren á cansar de tal manera que s' assegué al peu d' una roca, que estrebava en la cayre del single, miranthi, com si esperés un moment propici pera juntarse ab las altres que en son fons dormian. Allí sentat