Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/305

Llop, ó dels Rials, desde ahont se veya perfectament lo Castell, y Anunciata passava 'ls dias miranllo y als cap vespres, quan ningú la veya, passava al altre part del riu y sentada dessota d' un alba, prop d' uns canyars, suspirava tristement pels seus amors.
Dionís, com á bon enamorat, no tardá en descubrir lo lloch ahont anava sa estimada, y com anarla á veure en sa cabana era impossible, puig que sa dida y mare respectiva no ho haguera consentit may, un vespre se presentá devant del alba. Inesplicable fou la alegría que sentiren al tornarse á veure los dos amants; desde aquell dia cada vespre allí 's trobavan, y era ja ben tart quan Dionís tornava al Castell; mes ab tot, recávalshi encara 'l deixarse y pera allargar més en lo que era possible lo instant de sa separació, resolgueren que Anunciata entonés un dels tendres y bells cants que sabia pera que Dionís pogués sentirla fins á esser ja molt lluny. Aixís arreglats passavan la vida, esperant sempre ab impaciencia que acabés la llum del dia en qual hora tot poch á poch baixava ella del bosch, atravessava 'l riu, y s' asseya dessota l' alba á esperar á son amat; eix no feya esperarse gayre, y algunas horas després y en mitj la profunda quielut de la solitaria y fosca nit, sentias la veu d' Anunciata ressonar per entre 'ls arbres ab son tendre y melancólich caut fins y á tant que Dionís podia sentirla.
Y heuse aquí que las llágrimas dels dos enamorats ablaniren allí de tal manera la terra, que poch á poch hi anaren creixent euras,