Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/308

per l' oreig, y l' aigua del riu deixava ourer son trist murmuri uníssono ab ellas: las llums seguian brillant, y 's coneixía que una espléndida festa tenia lloch en lo Castell. Ella, fixos allí los ulls, seguia cantant com si fos lo cant de mort dels seus amors; tot, entorn d' ella, era trist, trist com lo seu cor; tots aquells arbres, totas aquellas plantas ploravan l' abandono d' aquell á qui havian vist per tant temps felís y enamorat prop d' ells y del qui havian sentit tan dolsas y tendres paraulas. Poch á poch comensaren á apagarse 'ls llums; y aixís com s' anavan apagant, anavas tornant més débil la veu d' Anunciata, fins que quan fou á apagarse l' últim, sa veu no semblava ja més que un sospir.
 Desde aquell dia ningú més va torna á veure á la donzelleta; mols digueren que al espirar la última nota son esperit havia volat al cel, y que las euras y ridoltas la havian soterrada dessota d' ellas: altres digueren que aixís com sa veu s' anava estingint, anava ella transformantse en ridolta ó xucla-mel y que es una de las que encara avuy dia s' enpuja albas amunt de cara al Castell ahont sempre esguarda, repetint cada cap vespre son cant que molts han sentit si tardet han passat per la riera de Sant Llop y en lo indret ahont encara hi ha aquell hermós redós ab sa finestreta, que la gent anomena La finestra del bon recort.