lla, al veureho, esclatá en un crit d' esgarrifansa que ressoná per tot lo torrent; lo corcer havia caigut com xafat en terra ab lo cavaller. Ella hi corregué, mes Arnold al sentir son crit y al véurerla, pasmat de sa maravellosa hermosura, descavalcá, oblidant á son malmés cavall y á la cerva de la que ja ni s' en veya rastre.
A la donzella al ser ell prop se li emporpraren las galtas y sos hermosos ulls se baixaren á terra; mes los del jove se hi fixaren ab intenció perversa.
—Jamay hauria pensat trobar cassa tan bella; digué ell agafant las mans de la donzella.
Eixa pera amagar sa turbació abaixá sa testa com pera beure del aygua que de la clivella rajava, mes, al ferho, llansá un crit anguniós y apagat, y arrencá á fugir tota espahordida.
Quan arrivá á casa seva, sa mare que estava filant ai llindar de la porta, al véurerla:
—Ma filla, li digué, vens plorant y febrosa ¿qué t' ha passat?
—¡Oh mare! que l' aygua de la roca del torrent me 'n ha cremat los llávis, me 'n ha cremat lo cor. Y caygué sens sentits.
Molt de temps feya que Arnold de Rocafort habia deixat la Torre, y en lo terme semblava que fora ell renaixía la alegría: 's deya si era en altres parts á continuar sa vida llissenciosa; mes un dia al cap al tart vejérenlo tornar seguit
