Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/363

—Elionor, digué á sa esposa, Elionor, amada mia, crech y espero en Deu.
Un crit de joya s' escapá del pit d' ella que li tira 'ls brassos amorosament al coll.
—Elionor, seguí ell, la desesperació d' aquets anys passats pesa sobre la meva conciencia com un plom. ¿Quí sab si demá seré viu? quí sap si tindré temps de confessar mas culpas? aixís, esposa mia, no vull esperar á demá y me 'n vaig ara mateix á veure 'l sant anacoreta de la ermita. Tal volta Deu, al perdonar mas culpas, me fará trobar allí, en aquell lloch ahont lo perderem, lo camí pera poderlo trobar; potser no es mes que una il·lusió de ma fantasia, pero ho vuy provar.
En Torrellas s' armá de sas mellors armas y sortí; sa esposa volgué de primer detenirlo, mes pensant que tal volta l' endemá ja no 's recordaria de sos bons propósits, lo deixá dihentli:
—Ves, y que Deu sia ab tu.
La nit era serena y hermosa, y la lluna, cubrint á la terra ab sa melancólica llum, la feya apareixer tapissada de plata. La dama de la Roca, recolzada en la finestra, estigué esguardant á son marit fin que 's perdé en la espessedat del mont.
Ni 'l mes petit burgit vingué á turbar la quietut de aquella nit serena.
En sent á la matinada, Elionor, frisosa per la llarga ausencia de son marit, y no podent contenir més sa ansietat, cridá á sos criats y 'ls maná que anessen á veure si 'l trovavan.
No tardaren gayre en tornar; ab ells anava son