Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/376

 Convinguérense aixís; apartaren las brancas de dessota una finestra en la que 'l foch havia pres menos increment y 'ls lladres comensaren á sortir per ella: quan tots foren fora, saltá en Testa-fort portant en sos brassos á una dona vella y desgrenyada, de mirada fosca y escudrinyadora, ab sos groixuts y curts cabells grisos enterament desfets que li venian per la cara fentla semblar, al sortir per entre las flamas, á una de aquellas terribles aparicions de que 'ns parla 'l Dante.
 —Vaya una hermosura com tenian aquí guardada; deya un.
 —Sembla una óliva, deya un altre.
 —Lo que sembla es lo que es, una mala bruixa.
 —Y Blanca? digué 'l de Pinós.
 Per única resposta Testa-fort torná á saltar dins de la ermita, y no 'n sortí fins que s' hagué assegurat de que 'ls seus havian atravessat sens que ningú 'ls molestés lo cordó de centinellas que al mont hi havia, y de que estavan en entera llibertat. Llavoras surtí portant á la donzella. Ja era hora; encara ell no tenia 'ls peus segurs en terra, quan las flamas, aixecantse per sobre del teulat, derrumbaren ab gran estrépit lo sostre de la sala per hont havia ell saltat.
 —Apreteuli bé las cordas, lligueulo fort, digué un cavaller,—y senyalant la daga que duya á son costat,—apreteulo fort á l' assesí d'en Torrellas, afegí; Testa-fort feu un moviment de ira.
 —Y per qué digué; acás creyeu que si jo hagués volgut fugir de vosaltres m' hauria entre-