Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/43

—Una mánega d' aygua, respongué ell llensant bocanadas de fum, es un tros de mar ahont las onadas s' hi arremolinan ab una llestesa espantosa duyentlas, seguidament, seguidament, cap al mitj ahont hi agombolan una gran inmensitat d' aygua que 's va enlayrant, enlayrant, en forma d' embut, mentres que lo núvol negre que hi ha demunt d' ellas tornantse també com un embut, mes dirigit cap avall com si 's volgués juntar ab l'altre, s' hi atansa, com engolint las ayguas, fins y á tant que s' han juntat formant allavoras una llarga pilastra que puja del mar als núvols. Sembla que estiga bayda y no obstant algunas vegadas s' ha vist distintament circularhi las ayguas, semblant lo fum d' una ximeneya.
Un altre tró mes fort y mes aprop que 'l primer se deixá sentir. Eudalda se estremí, mes s' aguantá y no digué una paraula, mirava ansiosa a tots los pescadors que ab sos grans paners los uns, las tremas al bras los altres, descalsos y ab la cama nua fins á genoll, passavan correns cap á casa seva pera aixaplugarse de la tempestat. Sentias també de tant en tant algun:
Oooo, issa, óooo, issa, dels que á tota pressa recullian sas barcas, rems y eynas de pescar, fugint de la enfurismada mar.
Lo vell marí sens fer cap cas de aixó seguia son recit.
—En mitj d' aquell bull y remolí de las onas, los barcos que 's troban prop d' ellas corren un gran perill puig cap s' escapa de ser engolit pel xuclador que atrayentlos á sí 'ls fa donar voltas