banchs de glas. Lo capitá ab tot nos digué que los barcos balleners moltas voltas atracavan en ells, é hi trovavan un refugi contra 'ls icebergs de menos magnitut que arrossegats per las corrents los haurian destrossat, y deya també que moltas vegadas s' hi havian provehit de l' aigua dolsa que tenen en son fons, y raja á voltas per sos costats formant pintorescas cascatas; lo que poguí veurer jo mateix la segona volta que passegí ma nau pel Occeá Boreal.
Aquesta segona vegada hi troví allá moltas embarcacions que en cert temps del any hi van pera cassar bacas marinas, ossos y altres animals que 's serveixen d' aquellas islas flolants pera ferse transportar d' una costa á l'altre.
—Sant March, Santa Creu, Santa Bárbara no 'ns deixeu!, digué en aqueix punt la Eudalda tot senyantse al sentir un horrorosíssim tró.
—No sias timonera, minyona, li digué lo pare d' en Robert.
—Quina pudó de sofra, digué un dels de la rodona, y quina mar mes alterada afegí mirant en sa direcció.
—Tindrem tempestat y grossa, digué un altre, un núvol ben negrot se 'ns acosta, y mireu, quina cosa mes estranya, sembla que 's baralli ab las aiguas del mar fentli fer remolins.
—Es estrany, mormolá lo vell marí, aixecantse y sortint lo cap del llindar de la porta, ningú diria sino que 's forma una mánega d' aygua.
—Que 's aixó d' una mánega d' aygua? preguntá Eudalda á la que encara no havia tornat la tranquilitat.
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/42
Aquesta pàgina ha estat revisada.
