pare se estigué á la platja fins que s' hi vegé, de res haurian servit los tirs, y 'l monstre marí havia pres tot son increment, ningú recordava haverne vista may cap per las costas del Mediterrani; frisós lo vell en sa case, de bella nit s' entorná á la platja y ficantse á una embarcació se endinsá mar endins ab tot y la fosca.
La mar estava ya tranquila, mes no deixava pera aixó de tenir sos perills y sobre tot, quasi era inútil pensar en trovar lo seu fill ab aquella fosquedat.
Al clarejar la aurora se dirigí á terra, esperava encara que son fill s'hagués salvat á forsa de rems, puig un altre minyó faltava que 's deya si anava embarcat ab ell, y entre tots dos, pensava lo pare, que diantre será que no 'n fugissen ab temps y que perduts per la mar no poguessen desembarcar quan volguessen y ho hajan fet mentres jo los anava cercant. Ab tot, quan mes prop era de terra li anavan faltan las esperansas y casi no tenia valor pera abordar.
Sobte, un objecte ferí sa vista, eran las llatas de una barqueta desfeta que sobrenadavan demunt de l' aygua.
Groch, esferait y erissat lo cabell, s' atansá á la platja: com mes s' hi atansava mes taulas de fusta trobava. De prompte un crit espantós, ronch y feréstech com l' udol d' una fera, ó com lo grunyir de la terra avans de un terratremol, s' escapá d' aquell ample y fornit pit que may havia tremolat devant de cap perill.
Entre las onas que llepavan la platja y seguint
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/45
Aquesta pàgina ha estat revisada.
