Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/51

vensela de zafir, sense forsas pera resistir al seu dolor, recolzá sa agraciada testa demunt la espatlla de la dona de esmeragda, las altras la rodejaren ab anhel y ella 'ls feu senya de que la acostessen al vensut y fornit gegant que jeya pera no aixecarse mes; quan prop d' ell fou, posá sos llavis demunt la mutilada soca, y caygué als brassos de las companyas que, plorant amargament, desaparegueren ab ella entre las ayguas de la petxina de mes avall.
La nit vinenta, lo llenyater torná á ocupar lo mateix siti; y encara que mort de son, allí s'estigué pera veure en que pararia tot alló: cantá 'l gall la mitja nit, y com sempre, aparegué la dona d' esmeragda, mes tan trista y sense forsas, que quasi 's pot dir que caigué cascata avall en lloch de baixarhi ab la gracia y lleugeresa dels altres dias: las altras també com ella baixaren, mes la hermosa jovensela de zafir no aparegué. Quan totas quatre 's trobaren abaix, en lloch de dansas, comensaren a plorar, y baixant mes avall, anaren á veure al rey dels faigs que ja sense fullas ni brancas jeya en terra: la dama d' esmeragda recolzá demunt d' ell sa testa, y com la hermosa de zafir, deixá allí de existir; las altras ompliren l' espay ab los suspirs de sa dolor, y agafantla, desaparegueren per lo fons de la petxina.
Lo llenyater no las torná á veure; ab lo bosch desaparegueren las fadas, mes qualsevol que vaji al mont del faig, quan los raigs del sol illuminan la cascata hi veurá sempre reflectirse sos bellíssims colors formant tots junts l' arch de Sant Martí.