Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/50

torn d' ell, cubrint lo entorn de topacis, rubins, amatistas, záfirs y esmeragdas segons las gotas d' aygua que de ellas se desprenian. Aixís estigueren fins á trench d' auba: lo llenyater, al qui ja la son vencia, havia tancat los ulls en aquell moment y no pogué veure per hont desapareixian.
 Lo ensendemá, á la mateixa hora, se posá al aguayt, y aixís com lo gall anunciá las dotze horas de la nit, aparegué la dama d' esmeragda, y despres d' ella, com lo dia avans, totas las altras, mes al mateix punt que anavan á comensar sas dansas, una d' ellas feu un crit, girárense vers ahont ella guaytava, y se entristiren sos hermosos rostres: lo llenyater volgué endevinar la causa de sa tristesa, y las vejé que esguardavan ab los ulls plens de llágrimas los faigs que voltavan al mes gros, los quals havia ell tallat aquell dia; las tristas damas s' amagaren darrera las escumosas ayguas de la cascata despres de haver anat per un moment á recolzar sas afligidas testas demunt la soca del rey dels faigs.
 Al següent dia, lo llenyater seguí sa obra destructora, y tocá la sort de caure als cops de sa destral á aquell grossíssim y hermós arbre. Quan vingué la nit, se posá ell també d' atalaya com las duas passadas, y tant bon punt lo gall cantá la mitja nit, aparegué la dama d' esmeragda: sens fer cap joch ni dansa, lliscá ab pensivol rostre cap avall; derrera d' ella anaren baixant las altras, mes sense aquella alegría que tenian avans. Quan estigueren juntas, s' abrassaren tristement y sas miradas se dirigiren vers los destrossats tronchs de sos faigs. La hermosa jo-