se comensá una lluyta espantosa cos á cos. Lo senyor de Bellpuig, instat per la seva esposa, s' abrahoná contra 'l seu gendre, y ben promte los dos senyors no formaren mes que una sola massa, que ara s' aixecava, ara queya en terra ahont ab forsa ressonavan las armaduras demunt las pedres, y ab los cops que 'ls dos se donavan. Mentres tant la desdixada filla del senyor de Bellpuig pregava ab tota la forsa del seu cor al Deu de las misericordias que la lliurés de la gran aflicció en que estava; ella no podia voler la victoria del seu pare perque llavoras perdia el seu marit, ni tampoch podia voler la de aquest perque no podia anar contra 'l seu pare. Cada crit y cada cop que sentia y que sens may parar se succehian l' un al altre la estremian y oprimian son desfallescut cor. Sobte, sentí que se obria la porta de la cambra en que estava y una dona embolicada en son mantell hi entrá: ella llensá un crit mitj ofegat y aná pera aixecarse, mes la que acabava de entrar li posá ab forsa sa pesada ma demunt sa espatlla fentla restar agenollada: llavoras, trayent sa ma de dessota del manto en que estava embolicada, descubrí un xich son rostre al temps que brandava enlayre sa daga. Lo terror se retratá en lo rostre de la filla de Bellpuig y ab tremolosa veu digué:
—Ah no, per pietat, no siau... parricida.
Aquest últim mot lo digué ab esgarrifosa veu al temps que l' arma homicida 's clavava en son pit.
Aixis com la daga obrí 'l si de la noble senyo-
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/58
Aquesta pàgina ha estat revisada.
