Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/59

ra sa madrastra sentí un cop en son front y, posantsi sobtament la ma, la tragué d' allí mullada de la tebia sanch de sa víctima.
Aquella mateixa nit, deslliurá d' un infant com li havian predit, mes en mitj del front hi duya estampada una grossa taca de sanch.
Los senyors del casal del torrent moriren, lo senyor de Bellpuig també, y sa nissaga fou una nissaga malehida.
Desde llavoras, tots los anys en lo dia dels morts torna á armarse la batalla, y la senyora de Bellpuig, empunyant sa daga y embolicada ab son mantell, baixa del turó y camina terras arreu fins al torrent, y ficantse á la casa repeteix la mateixa escena que aquell dia malhaurat, y se la veu sortir ab la ma al front y mormolant, parricida parricida, paraula que sempre mes ressoná en sas orellas, perque diu que fins son mateix fill quan nasqué ja ab son primer plor digué aqueixa paraula, la que repetí sempre. Y ¡ay d' aquell que en semblant diada se trobés per aquí!: tot torna á comensar com en lo dia de aquella feresta lluyta. Los cavallers s' alsan de sas tombas, los soldats armats de tota lley d' armas, los vassalls plens de coratje, y tornan los crits, la sanch y l' estermini y fins la terra sembla que s' enfonsa.
En aquell moment arrivavam al peu de la iglesia de Campins, ó sia al terme de la nostra caminada per aquell dia; cinch ó sis casas del vol de la rectoría deixavan avivar la claró de la llar per entre las clivellas de la porta y se 'ls sentia acabar los últims parenostres del Rosari. Al en-