front nostre s'aixecava altiu y majestuós lo mont de Fogás que serveix de estrep á un costat del vell Montseny; mes enllá se veya una de las enlayradas crestas d' aquesta, cuberta ab sas sempiternas neus, y en altre cantó y als peus del Fogás, lo turó de Bellpuig ahont á la mística claror de las estrellas se dibuixava com la ombra d' un gegant, sola, feréstega y tenebrosa la arruinada mansió dels ambiciosos y parricidas senyors. Jo la mirava, plena ma pensa de totas las cosas que acabava de sentir; me semblava veure á la dama de Bellpuig armada ab sa daga y embolicada ab son manto baixar per la espadada pendent; me semblava sentir lo crit de guerra dels combatents y la llastimosa veu de la trista filla de Bellpuig. Una xuta que hi havia adalt del campanar comensant en aquell moment á deixar oure sa trista y pahurosa veu, me paregué que era la senyal de mort de tots aquells sers dels que 'm havian parlat tot lo camí, y dirigint mos ulls sola del campanar me semblá veure aixecarse de sas fredas tombas á tants mil de sers com allí reposan. Per sort, la ample porta de la casa s' obrí, y tornantse á fermar tot seguit derrera nostre m' impedí veure res mes.
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/60
Aquesta pàgina ha estat revisada.
