Pocas vilas se mostran tant pintorescas com la de Sant Feliu de Codinas, dita vulgarment del Pinyó. Edificada al cim d' un serrat, demunt mateix de la roca pelada, se presenta sempre neta y bonica com un glop de llet, y está tant ayrejada que may cap dolenta malaltia ha pogut ferhi presa. Per un costat, al bell fons, guayta á la hermosíssima vall de Riells ab son petit y alegre poble al mitj, refrescantse ab las abundesas y frescas fondaladas de Vall de Ros y Sant Miquel del Fay; per l' altre, los esbarrancats torrents dels frondosos boscos de Gallifa; mes enllá, al derrera, l' espadat mont de Sant Saturní; y per últim, á la part de devant, un tros de fondo del Vallés.
Del mitj d' ella naix un barranch que dona á la vila la forma de ferradura y que estimbantse desseguida, separa de tal manera sos dos caps, que marxant paralelament y veyentse de molt aprop, se troban, no obstant á una mes que regular distancia. En lo fons del barranch
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/61
Aquesta pàgina ha estat revisada.
