Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/64

los hi venia á ma, ab tal que fos una cosa petita y bufona.
Aixís se passá aquell dia, sempre ab animació y alegría; al ser avansada la tarde, ja tot estava llest, com que, pera enllestirho mes, ningú fen mitj-diada; tota la vila semblava cuberta per un sostre d' or y esmeragdas; encara que hagués sigut de bella nit, s'hi hauria vist com si fos al pich del dia, tants eran los llums que en cent altars cremavan en los carrers y plassas; lo pis estava cubert de olorosíssim vervelló, y las vermellosas y frescas cireretas acabavan de donarhi un tint de joya inesplicable.
En un carrer de vora la plassa, una gentil donzella acabava de donar son últim toch á las moltíssimas flors que adornavan son altar; may li estavan prou be, cap altre hi posava com ella tant d' empenyo. A son costat un nen de set ó vuit anys, afavorida sa cara d' angelet per la graciosa y vermella barretina, brillantli sos ulls de joya, mirava ab afició la vermellosa fruyta, pensant que després de la professó seria pera ell, y tot saltant alegre devant d' ella, anava cantant ab sa infantil y pura veu:
La cirereta 'm fa ballar
quan la veig ten vermelleta.
la cirereta 'm fa ballar
quan la veig vermellejar.
Sa germana ó sia la donzella del altar, capficada perque no li quedava á son gust.
—Calla, Badó; li digué impacienta.
Una rialla franca, fresca y alegre ressoná á son costat.