Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/65

—¡Ah! ¿ets tú, Jaume? preguntá ella, mitj rient y ruborisantse, al que acabava de arrivar. ¿No t' havia dit que no vinguesses avuy?
—Ma bella amada, respongué l' interpelat, ¿y creus tú que podria jo passar una festa sense veuret?
Ella se 'l mirá contenta y amorosa.
—Sí, digué, mes jo volia que 'l meu altar fos lo mes ben guarnit pera causarte una sorpresa quan passesses.
—Ja me la ha causada ara.
—Jo volia mitj amagada veure 'l moviment que tú farias al passar; feya vuyt dias que no pensava mes que en eixa sorpresa, y ara me la has destorbada.
—Y no t' aconsola de sa pérdua la que jo t' he dat, sorprenente en ta impaciencia perque tot quedés á ton gust?
—Sí, mes venintme á destorbar, digué ella baixant de la mesa ó altar ahont fins allavoras havia estat agenollada, no 'm quedará prou bé, y quan passis no t' agradará.
—Tot m' agrada, Catarina, tot lo en que tú hi posas la má.
Dos ó tres companys d' en Jaume li vingueren á dir que ja tothom estava reunit pera la professó y que sols hi faltavan ells. Y efectivament, los del ball dels bastons impacients deixavan sentir son trech, trech, trech, donant la senyal de marxa.
Quan la bandera del Cassino passá per devant de l'altar guarnit per la Catarina l' abanderat