Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/71

donarli, mes no fou poca sa sorpresa quan vejé que ja li regraciava y se'ls quedava, pero que ni quasi 'n feya cas: havia passat lo temps de las hermosas nits de primavera, als cants dels rossinyols havian seguit los de las cigalas, y feya una calor que tot ho abrusava. La donzella li digué com allavoras lo que li mancava era un caramell de glas pera minvar la seva gran calor; y heus' aquí altre vegada 'l minyó emprenent via fora 'l poble, anant á cercar la neu ó glas que ella volia.
 Y camina que caminarás, passá per las terras ahont un vent fresch feya volar las fullas d' açi d'allá, arrencantlas dels arbres, y ahont las vetllas eran tan fredas que tothom s' asseya á la vora de la llar; arrivá després als llochs ahont xiula la tramontana no deixant verdejar ni una fulla ni una herbeta, y 's ficá dins d' un bosch en que hi havia un pregon torrent, voltat de centenaris roures al costat de albas y pollancres que mostravan tots tristement sas descarnadas brancas. En mitj del torrent hi havia una plasseta que formava un estany d' aygua gelada y al seu costat, y mitj tapada per los plansons d' una grossa alzina, rajava una font de claras ayguas que s' anava glassant [il·legible]s com queya. Lo minyó s' hi atansá ab tota [il·legible] del seu cor y arrencá un caramell d' aquell glas, mes tant bon punt ho hagué fet quan, obrintse 'l tronch de la alzina tot l' any cuberta de trista fulla, aparegué un vell de blanca cabellera, de front ample y bondadosa cara, vestit ab una roba llarga que li arribava fins als peus. Al seu voltant hi tenia