balancejarse, y dels cants dels aucells, en tant que la sobirana d' aquell lloch, agafant á la donzella, la convertí altre volta en rosa, plantantla en lo florit verger, mentres que 'l jovensel sentí un estremeixement per tot son cos y naixer arrels de sos peus y de sos brassos fullas, y tot ell aprimarse fins á esser convertit en un roig y ences clavell, plantat al bell costat de la rosa, la qual llavoras balancejada per l' oreig recolzá llanguidament sas frescas fullas demunt las ardentas d' ell, y un bes de infinit amor juntá las duas existencias.
Desde aquell moment, l' ayre lliscá mes pur, novas remors vingueren á confondres ab las de aquells llochs, y 's divisá la terra: havia arrivat lo regnat de la primavera.
A la rosa alexandrina li tocá viure en un hermós prat propet d' un bosch, sent per sa gran bellesa la admiració de tots los que per alli passavan, tant, que ningú gosava á tocarla. Lo donzell, al veure que tenia de separarse de sa estimada rosa, pregá tant, que per gracia especial fou convertit en céfir, y anava á besarla constantment foll d' amor per ella; y quan la nit venia, posavas demunt de la corola y besava ab afany sas frescas y rosadas fullas en mitj de las suaus remors de las bellas, claras y plahentas nits de Maig: ella, felis y enamorada, llensava dolsa fragancia y tot son ser revelava la ditxa del seu cor; semblava que parlés; tothom al mirarla deya: es una flor que te vida, es una flor que te vida y amor.
Un dia que ell se 'n entrá dintre 'l bosch, sen-
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/77
Aquesta pàgina ha estat revisada.
