Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/79

claror de la lluna las mustigadas fullas de la rosa, y perdut son fresch y bell color que cubrian las llágrimas ó gotas de rosada.
La donzella á tot aixó estava desesperada; per sa ambició, orgull y vanagloria havia perdut á son enamorat y, plena de passió, quan aqueixa li obrí ben be 'l cor, conegué en lo céfir á son antich y may prou plorat amador.
Per aixó, lo tercer dia, quan aquest s' hi acostá, l' aná seguint, seguint, fins que á la nit va veure que 's dirigia á la rosa; ella que se'n hi va, y desesperada de la fosca, esperá al matí següent. En ell l'encés sol se mostrá mes ruen y fort que 'ls altres dias. Havia arrivat lo istiu. Ella plena de gelosía, arrancá la rosa, y ell ab la alenada del sol, sentí juntárseli sos membres pendre cos tot ell, y tot d' un plegat aparegué en mes hermosa forma que avans tenia, sols que en lo front se li veya com si hi tingués una hermosa rosa.
Llavoras ella li digué:
—Grossos afanys has passat, mes has conquerit los dons de la hermosura com cap altre tinga; aqui tens lo gotim, glas y espigas que per mi un dia també anares á guanyar; l' un te donará la prudencia, l' altre 'l saber, y la riquesa l' altre, y ab los quatre dons, felissos serem per tots los anys de la nostra vida.
Y s' esposaren ab festas com may fossen vistas, ananthi molta gent de tota la terra, y hagueren, tots los anys que visqueren, que foren molts, complert benestar y ditxa.