Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/98

Quan la dona fou á dalt, vingué que arrivá lo seu marit; y com ella tot li espliqués y á ell no li agradás mólt tindre una dona á casa que anés sola pel mon en una nit tan fosca com aquella, sens dir res se 'n puja escala amunt pera veurer quina mena de persona era la que acullit havia sa muller. Y tantost hagué mirat pel forat de la clau, baixá correns la escala y tot tremolós digué á sa esposa. Per amor de Deu ves, ves corrents á cercar al ermitá, perque si veyas la cambra ahont dorm la pobre, de segur que esglayada quedarias, tan es lo resplandor que s' hi veu y las cantúrias que s' hi senten.
Mes ella, com que un bell xich curiosa n' era, en lloch de creure al seu marit, volgué ovirar també pél forat de la clau, mes també com aquell devallá tota esporuguida y sense saber lo que li estava passant.
Y marit y muller restaren molta estona sens qui ni un ni altre diguessen res, fins que al últim determinaren de avisar á los vehins de unas casetas d'allí prop. Y quan hi anavan los trovaren que venian ja molt admirats y preguntant per quina rahó essent tot just la mitja nit tenian tan bella lluminaria adins de una de las cambras. Y com lo marit los espliqués lo cas, tots volgueren veurer aquella maravella; mes tantost al devant de la porta arribaren, los cants fogiren y la lluminária desaparegué. Esporuguits tots los vehins devallaren la escala; por los feya estar dins d'una casa ahont hi havia una encisadora; y 'ls amos del mas ab ells sortiren al de fora apres de haver tancat totas las