Pàgina:Llegendes de l'altra vida (1914).djvu/168

seu sant nom, ni so que los bons prohomes mauian ensenyhat, que yo appellas lo nom de Deu; en aquesta manera me defifendi de lur temptacio. E quant me agueren gitat al foc, e tantost com yo nomenas lo nom de Jhesu Crist, tantost fuy guarit e lo foc scantit que no hy resta vna sola beluga. E quant yo vi asso, yo vag recob[r]ar cor e fui molt pus ardit que dauant, e ferme en mon cor que iames pus non los dupteria, pus que anomenant lo nom de Deu los agui vencutz.

Lo primer camp (Owein, 417) E a donchs los dimonis feren gran brug he remor, e hissiren de la sala, he se partiren en moltes partz; mas mes prou ne restaren per a mi, et aquells me menaren en vna terra gasta molt longuament. E aquella terra era molt negra he tenebrosa, ni no hy vi sino malignes spiritz que me rossegauen per lo mig daquella terra, e hy fahia tan gran vent e fort suau, que apenas hom lo podia hoir; mes ell me semblaue que aquell vent me passaue he me trauersaue tot lo cos, e tant me greuaua que pus no podia. E daqui auant menmenaren aquells dimonis deues orient, la hont lo solell se leua als pus grans iorns del estiu. E quant *[d.] agueren vn petit anat, [me tornaren] la hont lo solel se leuaua en los pus curtz iorns del any en yuern, hy venguerem quasi a la fi del mon. He aqui hoy plorar, cridar e yemir e planyher moltes personas dolorosament he durament, que me semblaue que grans gens de totas terras hy fossan aiustades per fer dol; he quant vinguem pus auant, pus fort hoyem he enteniem lur grau dolor. He daqui vinguem en vn gran camp ple de dolor e de captiuitat; he no podia veure la fy per que era tant long.