que tragui dun monestir, e fora stat dampnat si no
fos per la gran contrictio que ac de son peccat, he
penedensa que fe en sa vida. En apres parli molt ab
lo Rey mon senyhor, lo qual, per la gracia de Deu,
era en via de saluacio. La raho per que suffria las
penas no la volgue dir, he dic que los reys e princeps que son en lo mon se deuen sobre totas coses
gardar de fer iniusticia per fer plaher ny fauor a
negu ny a neguna ny a daltres pus prop del linatge,
sian homens ho fempnes, dont son hixits ny vengutz.
Non cur pus de parlar de asso, mas que regracie
a Deu car aquells son en via de saluacio: plassia li a
Deu que aytal sian totz, e sian en aquell nombre, si
millor no podian. Mas si en aquest segle hom sabia
cum los peccatz son punitz, auans se layssaria hom
per petitz bossins ho pesses menudes tallar que
hom volgues peccar, ny olesa neguna ni maluestat
neguna pensar; car ningu no poyria ni ymaginar ny
contar los critz ni los brams ni las vila*[d.]nies que lus fan, ny los turmens que suffiren. E los dimonis tot
iorn los turmentan, e menan tant gran brug que
maior no pot esser; cada vn de aquells me volgueren turmentar, mas yo appelli lo nom de Deu, per
lo qual ells nom pogueren fer mal.
La roda de foch (Owein, 529). Apres asso me menaren los dimonis en vna gran
vall hon hi auia vna gran roda de foc ardent, don los rodetz e las brancas eran totas plenas de crox
de ferro cremans; e en cascun croc peniaue vna
anima. He aquella roda peniaue tota dreta, la mitat
en bas, e laltra contra la terra, hon auia foc negre
com de solffre, he cremauen aquells que hi pengauen en aquella roda. He adoncs me digueren los
dimonis: « Aquesta pena suffriras tu, mes nos te mos-
Pàgina:Llegendes de l'altra vida (1914).djvu/172
Aparença
Aquesta pàgina ha estat revisada.