Pàgina:Llegendes de l'altra vida (1914).djvu/172

que tragui dun monestir, e fora stat dampnat si no fos per la gran contrictio que ac de son peccat, he penedensa que fe en sa vida. En apres parli molt ab lo Rey mon senyhor, lo qual, per la gracia de Deu, era en via de saluacio. La raho per que suffria las penas no la volgue dir, he dic que los reys e princeps que son en lo mon se deuen sobre totas coses gardar de fer iniusticia per fer plaher ny fauor a negu ny a neguna ny a daltres pus prop del linatge, sian homens ho fempnes, dont son hixits ny vengutz. Non cur pus de parlar de asso, mas que regracie a Deu car aquells son en via de saluacio: plassia li a Deu que aytal sian totz, e sian en aquell nombre, si millor no podian. Mas si en aquest segle hom sabia cum los peccatz son punitz, auans se layssaria hom per petitz bossins ho pesses menudes tallar que hom volgues peccar, ny olesa neguna ni maluestat neguna pensar; car ningu no poyria ni ymaginar ny contar los critz ni los brams ni las vila*[d.]nies que lus fan, ny los turmens que suffiren. E los dimonis tot iorn los turmentan, e menan tant gran brug que maior no pot esser; cada vn de aquells me volgueren turmentar, mas yo appelli lo nom de Deu, per lo qual ells nom pogueren fer mal.

La roda de foch (Owein, 529). Apres asso me menaren los dimonis en vna gran vall hon hi auia vna gran roda de foc ardent, don los rodetz e las brancas eran totas plenas de crox de ferro cremans; e en cascun croc peniaue vna anima. He aquella roda peniaue tota dreta, la mitat en bas, e laltra contra la terra, hon auia foc negre com de solffre, he cremauen aquells que hi pengauen en aquella roda. He adoncs me digueren los dimonis: « Aquesta pena suffriras tu, mes nos te mos-