tuma es de tot iorn mentir, per so que nos deceben volentes, per mentir; en veritat, totz aquells que nos podem, nos decebem. Mes aquest no es pas lo pou de infern, mes nos ty menarem he te metren.» En gran tempesta me fahian, e dehien asso me menaren luyn; e daqui venguem en vn fluui molt lonc he ample he pudent; he sembla me que tot fos de foc e de flamma de solffre enbrasat, he era tot ple de dimonis. He aquells que me auian amenat me digueren: «Ell te coue [anar e passar per aquest pont; tan] tost com tu yssiras, lo vent que es de dins lo fluui te buffara e te gitara de dins aquest fluui, he nostres companyhons que hy son te pendran he te cabussaran de dins lo pus pregon. Mas ell te coue passar he reguardar dauant quina via ha lo pont.» E aquell auia en si tres coses que molt fan duptar. La primera que era glassat he stret; e posat per cas que fos ample prou, a penas si poguera hom tenir desus. La segona era tan alt que era molt a *[d.] duptar e era terribla cosa a reguardar la terra. La tersa era que lo vent hy corria tan fort que nengun no ho poria pensar lo brug que aqui se fahia. Puys me digueren que: «Si tu nos vols creure, tu scaparas daquest turment, car asso es lo darrer que trobaras.» E yo me pensi lauores que nostre Senyhor me auia gardat e deffenssat, e yo monti ab fort gran coratge de sobre lo pont. Don pus ane dessus auant, lo trobi pus ample he pus segurament ane, car lo pont se amplaua duna part e daltra, en ayssi que hy pogueran be anar dues bestias carreguades. E los dimonis que aqui me auian menat se restaren a la riba del fluui, e quant ells anaren veure que yo men anaue ayssi segurament sobre lo pont, feren molt gran dol he molt orrible e tant spauentable, que pus me spauentaren he me feu
