dugué aquell nom a causa d'haver-li correspost, desde la recuperació de Catalunya, la Baronía de Perellós, qui era un lloc y castell així anomenat, de les vessants dels Pirineus.
D'aquesta familia esmenta l'Escolano, en primer lloc, un Ramón de Perellós, qui fou un dels cavallers qui més se feren remarcar, en 1323, en la conquesta de Sardenya.
Se parla a continuació, d'un Mossèn Francesc de Perellós, qui, en 1352, serví al rei en Pere, en ocasió de les guerres contra els genovesos. El monarca aragonès recompensà aquest y altres serveis de Mossèn Francesc, fent-lo noble en les Corts de Çaragoça de l'any 1366, y li concedí per a sí y els seus descendents les viles de Roda y Epila, ab el títol de Vescomte de Roda; ademés el nomenà son camarlenc.
Un altre Ramon de Perellós, fill del primer Vescomte,
succeí a son pare en l'ofici de cambrer del rei Joan I; essent,
aquest segón Vescomte, sens dubte, el personatge al qual devem la narració de la devallada a les regions d'ultra vida, objecte del nostre estudi.
Els senyors Jeanroy y Vignaux, de Tolosa, en un llibre de que'ns vagarà parlar (§ 23), han establerta la biografía del
susdit personatge en vista de les referencies contengudes en obres impreses, principalment en la de Zurita, intitulada Anales de la Corona de Aragón [1]. Per la nostra part, rès no sabríem fer millor que extractar lo que diuen d'en Ramón de Perellós els séus biògrafs tolosencs, començant per les
noticies que de sí mateix dóna l'autor del Viatge.
El jove Ramón, fill d'en Francesc de Perellós (o de Perilheux, segons els historials francesos), fou nodrit en la cort de Carles V, en la qual el séu pare era pervingut a ocupar un càrrec de confiança (IV, 16-18), simultaniament ab la que li era otorgada per la cort del rei d'Aragó. En Fiiancesc de Perellós morí en 1369, havent assolida la digni-
- ↑ Çaragoça, 1610.
