mur vna porta closa vehie, que de matayls diuerses e de peres precioses ornada e aparallada de mareuellosa resplendor resplandia. E com encara fos luyn de la porta per miya milla, la porta aquella a aquell oberta fo, e odor de tan gran suauea e de tan gran delit per aquella exie, que, si tot lo mon tornas ensens ne bones odors, no vencereu la granea daquella suauetat e daquella odor. E tan gran força e tan gran recreament *[f. 23 v] daquella suauetat reebe, que fort be saesmaue que tots los turments que auia sostenguts altra veguada sens tot greuge sostinguere. Guarden lo caualler dins la porta, vee claredat mayor que la resplandor del sol [vee] e lains entrar molt desiga. Mas no fo falit ne enganat per aquell que ça e la li auia menat. Car lo caualler vinent, isqueli a carrera ab creus e ab senyeres e ab ciris e ab rams de palmes daur vna processio tal e tan gran, que anch anaquest mon no fo vista semblant. Aqui vee homens e fembres de diuerse edat, los vns com arcabisbes, bisbes, abats, canonges, monges, preueres, es cascuna grau ordenats minis tres, ab sacres vestidures a lur orde couinents vestits e ornats. Tots enperestirs, ab aytal habit eren vestits ab lo qual a Deu auian seruit dementre que en aquest segle auien viscut. Lo caualler enperestirs ab gran hornament [honrament] reeberen e aquell ab dolç cant darmonia que anch en aquest segle no fo hoida ab si mateys sen menaren, e per la paorta entraren. Fenit e acabat aquell dolç cant e la processio solta, asegrensi baix .ij. axi com archabisbes, lo caualler en lur companya reeberen, e puys ab ells lo sen menaren, quax que la terra aquela e la glòria de tan gran delit li mostrassen; los quals ab el parlants, primerament nostre Senyor benehiren, qui lo seu coratge en tan grans turments
